"... quan menys t'ho esperes"



Hi ha un munt d’expressions que fem servir sovint i que solen utilitzar-se de la mateixa manera en altres llengües. Les tenim tan integrades que les diem convençuts que són veritat, sense plantejar-nos d’on venen o per què tothom té assumit que realment són certes. Una d’elles és “Les coses venen/arriben quan menys te les esperes”, que segur que has dit, sentit o llegit centenars de vegades. Però... t’has plantejat mai per què això és així? Per què les coses que desitges arriben quan potser ja ni pensaves en elles?

Doncs precisament per això... perquè ja no hi pensaves! No sé si vas llegir o recordes l’última entrada que vaig escriure al bloc (Plens de buidor). Parlava de com l’Univers, Déu, l’Energia Universal, etc., cobreix totes les teves necessitats igual que ho fa amb qualsevol altre ésser viu, ja que la seva Essència, que és la Vida, consisteix precisament a cuidar, protegir i subministrar als seus “fills” tot allò que necessiten per créixer i desenvolupar-se. Els humans hem perdut la nostra connexió amb aquesta Essència, i per això tenim la sensació que ens hem d’esforçar i lluitar per aconseguir qualsevol de les coses que necessitem, però els animals, en canvi, segueixen el seu instint i sempre saben com han d’actuar i en quin moment per alimentar-se, procrear, protegir-se, etc. I aquest instint és precisament el que els connecta amb aquesta Font de Vida, que és la mateixa de la qual provenim nosaltres... 

Però els humans en sabem més... ho sabem tot... volem dirigir les nostres vides, guiats solament per un ego que creu que posseeix el coneixement absolut sobre el que és millor per cadascú... I així ens van les coses...

Així doncs... per què allò que necessitem/desitgem apareix quan menys ho esperem? Doncs precisament, quan deixem de pensar-hi, d’obsessionar-nos amb la idea de que ho volem tenir, estem apartant el nostre ego i deixant-ho en mans de l’Univers (substitueix el nom pel que vulguis)...

“... perquè el vostre Pare sap de què teniu necessitat abans que li ho demaneu” ( Mateu 6, 8)... I això què vol dir? Doncs perquè les dues característiques principals d’aquesta Vida, d’aquesta Essència que promou el creixement de cadascú de nosaltres en tots els sentits, són la Intel·ligència Universal i l’Amor Universal, les dues forces que permeten que qualsevol de les seves creacions creixi i s’expandeixi... Com ja saps i he dit en moltes ocasions, com a éssers energètics que som, tots vibrem i emetem les nostres pròpies freqüències igual que el so o la llum... Qualsevol necessitat real que tinguem (no un caprici de l’ego) està impresa en aquesta freqüència amb la que vibrem. 

“Demaneu i se us donarà” (Lluc 11, 9) és un versicle de la Bíblia que s’ha acabat convertint en una expressió popular que també fem servir sovint, però  en aquest cas no tothom està tan convençut que sigui certa... La gent demana, però com? Resant, implorant a Déu... però a un Déu equivocat i d’una manera equivocada... Ara no entraré en una discussió sobre la religió catòlica ni la mal interpretació o la manipulació de la Bíblia, però crec que ja coneixes prou bé la meva opinió sobre el tema... Ni Déu és un ésser totpoderós extern a nosaltres, ni espera que li resem i l’adorem contínuament, ni ens concedeix les coses que volem per molt que li oferim sacrificis o li fem promeses a canvi...

Quan demanem/supliquem/ implorem des de la mancança, sentint que allò que volem no ho tenim però ho desitgem, estem imprimint aquesta sensació en la nostra vibració energètica! Emetem “senyals” de “em falta...”, “no tinc...” “necessito...” i per tant, com qualsevol manifestació física és un reflex de la nostra consciència, el que ressona amb la nostra vibració i es manifesta és més del mateix... i seguim experimentant “ faltar...”, “no tenir...” i “necessitar...” 

Moltes vegades, quan algú resa a “Déu” demanant de tot cor alguna cosa, però ho fa confiant plenament en què “Ell” l’ajudarà (és a dir, amb una fe absoluta), és quan succeeixen els miracles... Però no perquè aquest “Déu” l’hagi escoltat i li hagi concedit el desig, sinó perquè en el moment en que la persona s’ha rendit, ha pres consciència que ella no pot fer res i que només una força “superior” pot concedir-li allò que ha demanat, el que ha fet ha estat apartar el seu ego i deixar el seu “problema” en  mans de l’Univers... I si allò realment és una necessitat, l’Univers la cobreix sempre de la millor manera... i sovint utilitzant mitjans que l’ego no hagués mai imaginat.

Potser el problema principal radica en què sovint creiem que “necessitem” coses quan en el fons només les “volem”... i “jo vull...” és la frase preferida de l’ego. Si realment fóssim capaços de confiar plenament en què allò que necessitem sempre estarà cobert, perquè l’Univers, la Font, etc., ja rep tots els senyals que “emetem” de manera inconscient, no ens preocuparia absolutament res! Sentiríem una pau absoluta! Per fi descobriríem què és això de viure “el Cel a la Terra”!

Costa, sí... però que costi no vol dir que no sigui possible... De fet, a la vida les coses que més costen són les que més valen la pena. Durant anys he llegit històries de persones que un bon dia es van rendir perquè ja no podien més, que van arribar a aquest punt de “deixar-ho tot en mans de Déu”... i aleshores es va produir el miracle i tot va canviar pràcticament d’un dia per l’altre... Sempre eren persones llunyanes, desconegudes, a les que no podia evitar admirar perquè havien aconseguit una cosa que a mi em resultava impossible per molt que estava convençuda que les coses realment funcionen així! Però ara te’n parlo en primera persona. Ja no és una teoria ni t’estic parlant de coses que he sentit o he llegit... Ara ho he viscut en la meva pell i encara que per tu jo també et pugui semblar llunyana i/o desconeguda, m’agradaria poder-te transmetre la confiança suficient perquè sentis que sóc exactament igual que tu i que si utilitzo el bloc o la pàgina de Facebook per compartir amb tu les meves experiències és només per mostrar-te que al cap i a la fi, siguin com siguin els camins que recorrem, si ho volem tots ens podem portar al mateix lloc... I parlant de camins, he començat escrivint sobre les expressions populars i ara te’n diré una altra... “Tots els camins porten a ROMA” . I ara fes-li la volta a la paraula “ROMA”...  “Tots els camins porten a (l’) AMOR”. I si la nostra Essència és precisament l’Amor, arribar-hi i viure connectats amb Ell és el que fa que es produeixin els petits i els grans “miracles”.

2 comentaris:

  1. M´agradat molt. Avui per casualitat (malgrat que crec que més que per causalitat) he trobat el teu blog i m´he enamorat. Jo també porto endavant un blog en castellà perquè arribi a més gent sobre educació emocional: abrazosdecolorines.blogspot.com.
    Perquè el canvi comença en nosaltres, endavant i gràcies!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres quina alegria m'ha fet rebre el teu missatge! Fa mesos que no escric, d'una banda perquè he anat molt saturada de feina i d'altra perquè va arribar un punt en el què creia que ja no em quedava res a dir... Potser tampoc ha estat casualitata rebre ara el teu comentari... Mil gràcies per les teves paraules!!! Una abraçada!!!

      Elimina

M'encantaria conèixer la teva opinió! Anima't a escriure!
¡Me encantaría conocer tu opinión ¡Anímate a escribir!