Viure el present... i ja està?



“Viu el present” és sens dubte una de les màximes més proclamades a l’hora de donar pistes per aconseguir aquella felicitat que a tots ens sembla defugir. I en això semblen estar d’acord filòsofs, psicòlegs, gurus, líders espirituals i representants de les religions més diverses. M’atreviria a dir que també la majoria de nosaltres hi coincidim, ja que és evident que ningú pot dir que és feliç vivint permanentment ancorat en el passat o fugint de la realitat traslladant-se contínuament a un futur imaginari... La vida és ara i aquí, i la resta són records o imaginació i, per tant, no són reals per molt que en un moment ho fossin o ho arribin a ser, no?

Però com succeeix amb tantes altres coses, i crec que especialment amb moltes de les idees o pensaments que podríem dir “espirituals”, sovint ens ho prenem tant al peu de la lletra que s’acaba convertint en una missió impossible que només alguns escollits semblen ser capaços d’aconseguir... Però viure el present què significa realment? Que hem d’oblidar el passat sense més? Que no hem de pensar mai en el futur?

Potser sí que si fóssim capaços de començar cada dia de zero, com un full en blanc, ens resultaria més fàcil ser feliços, però al cap i a la fi el nostre passat és la nostra experiència i, per tant, és el que ens ajuda a decidir com actuar en determinades ocasions. De la mateixa manera que si un nen es crema la mà en una estufa sap que no l’ha de tocar més si no es vol tornar a cremar, totes les situacions que hem viscut (especialment les més difícils) i els errors que hem comès són el que ens ofereix l’oportunitat d’aprendre i de créixer.

Tant de bo tot l’aprenentatge fos tan fàcil com no tornar a acostar la mà a una estufa, però sigui com sigui, només mirant enrere i observant les experiències que hem viscut podem prendre consciència de les nostres reaccions i actuacions i decidir no repetir-les quan se’ns en tornin a presentar de similars.

De tant en tant hem de reflexionar sobre la nostra vida. Hem de comprendre que tot el que ens ha succeït ha estat per un motiu i que ens ha transformat en la persona que som ara i ens ha permès aprendre. Sovint tornem a trobar-nos amb lliçons que potser crèiem haver après però potser ens fa falta revisar, o bé d’altres que en el seu moment vam ser incapaços d’aprendre perquè no estàvem preparats i sorgeixen de nou perquè ara sí ho estem...

I sobre tot hem de mirar enrere quan el present no va com voldríem. Hem de buscar en el passat per mirar si estem repetint alguna situació igual o similar a alguna altra que ja havíem viscut. Hem de parar-nos a recordar què sentíem en aquell moment i perquè vam reaccionar com ho vam fer, a més d’examinar la direcció que va prendre la nostra vida des d’aleshores... Així tindrem una nova oportunitat per aprendre allò que en el seu moment no vam poder comprendre pel motiu que fos i serem capaços d’avançar i poder rebre tots els beneficis d’aquest ensenyament.

Si no reflexionem sobre el passat correm el risc de reviure’l una vegada i una altra, repetint sense parar les mateixes experiències perquè som incapaços d’extreure’n les lliçons que s’hi amagaven. Aleshores la nostra vida perd tot el sentit i el nostre present es converteix en un cercle tancat que gira al voltant de sí mateix sense parar. En realitat, tots els processos de la nostra vida formen part de cercles, uns més grans i uns altres més petits, de totes les situacions i experiències que afrontem de manera automàtica amb les mateixes reaccions. Però cada vegada que aprenem una lliçó en trenquem un i el deixem enrere per sempre, avançant cap al següent, fins que arribi el moment en què finalment tots ells desapareguin i, per fi, siguem completament lliures.

D’altra banda, no només cal mirar enrere per veure els errors. També ens pot ajudar molt recordar les coses que ens han sortit bé, sobre tot quan en el present tot sembla torçar-se. Fer inventari dels èxits, de les experiències positives, dels problemes resolts, de les pors vençudes i de les lliçons apreses ens renova la confiança en moments en els quals potser l’hem perdut.

I no són tan efectives les tècniques de visualització perquè el nostre cervell respon igual davant d’un fet real que un imaginari? No se’ns recomana que imaginem llocs i situacions agradables que ens despertin sensacions de pau, amor i felicitat per ajudar-nos a relaxar i/o meditar? Doncs què millor que experiències que ja coneixem? Quan recordem moments feliços que hem viscut tornem a reviure les mateixes sensacions que aleshores. Podem tornar a experimentar aquell amor que ens aclaparava o aquella pau que ens envaïa i sentir exactament la mateixa sensació, i tant el nostre cos com la nostra ment es beneficien immensament d’aquests moments. Sí, és possible que quan tornem al present sentim que ens embarga la tristesa perquè allò ja no és a la nostra vida, i és normal, però és aquí on hem de fer un esforç per no deixar que aquesta emoció sigui més forta que la que acabem de tenir. En lloc de deixar-nos envair pel sentiment de pèrdua hem d’intentar ser capaços de valorar el que vam viure amb agraïment i saber que per molt que canviï o hagi canviat la nostra vida, allò sempre formarà part de nosaltres.

Així, en definitiva, podem aprofitar els records per ajudar-nos en moments difícils: els dolents, per aprendre’n i per confiar en que si vam ser capaços de superar determinades coses en el seu moment, ara també podrem superar el que sigui que ens amoïna; i els bons, per recuperar encara que sigui momentàniament emocions i sentiments que potser ara ens costen d’experimentar. Sens dubte, per poca estona que els puguem reviure suposaran un gran estímul per a la nostra salut física i mental.

I què passa amb el futur? Doncs una cosa similar, perquè què és l’esperança sinó la confiança en què les coses aniran millor més endavant? Quan ens trobem en moments difícils no hi ha res com la certesa que en algun moment passaran per agafar forces per continuar. Si ens deixem absorbir per la dificultat i el dolor sense creure que tot passarà sens dubte perdrem qualsevol il·lusió per avançar! I és clar que hem de viure i experimentar cada moment per dolorós que sigui, però sempre sabent que per malament que ho estiguem passant no durarà per sempre, al menys amb la mateixa intensitat.

D’altra banda, no s’ha més que demostrat que nosaltres mateixos creem el nostre futur? Com ho fem si no és visualitzant-lo i creient fermament que serà com esperem? És cert que la veritable creació sorgeix del subconscient i no del pensament conscient, però tot i així, sens dubte el que pensem i creiem contínuament té una gran influència perquè acaba afectant precisament al subconscient. Esperar un futur millor pot ser la nostra taula de salvació quan el present ens resulta massa dur. Com haurien pogut suportar sinó determinades persones les vivències extremadament dures (camps d’extermini, segrestos, guerres, etc.) si no hagués estat per l’esperança que en algun moment tot acabaria? De vegades viure el moment pot resultar tan dur que l’única manera de sobreviure’l és, precisament, traslladar-se al futur...


Sí, ara tots sabem que el temps no existeix, que és una il·lusió, etc., però ho sabem de forma teòrica. En la nostra experiència humana el temps és real o al menys ens ho sembla tant que és com si veritablement ho fos. I el nostre passat forma part de nosaltres de la mateixa manera que ho fa el nostre futur, encara que el desconeguem. Així doncs, sí, visquem el present i gaudim de cada dia com si fos l’únic; no ens ancorem en el records deixant que ens bloquegin i ens impedeixin tenir noves experiències; no arrosseguem el dolor, la culpa ni el rancor del passat... Però de tant en tant, sobre tot si ara ens costa avançar, mirem enrere, recuperem forces que algun dia vam tenir, records que ens retornen moments feliços, i atresorem-los com allò que són, una part de nosaltres que passi el que passi romandrà sempre al nostre cor per tornar-nos a fer sentir el que ara potser més ens costa...

I mirem endavant amb esperança i amb il·lusió. Potser ara el camí és massa difícil, però la confiança en què després de la muntanya arribarem a la vall ens donarà forces per continuar quan ens sembli que les hem esgotat.

4 comentaris:

  1. Gràcies per aquest nou article, Dolors. M’has fet pensar que sovint això de viure el present ho tenim mal entès i fins i tot ens provoca angoixa si sentim que no sabem fer-ho. Jo crec que viure el present té a veure amb la llibertat i no amb el temps. Acceptar totes les emocions que hem tingut, que tenim i que potser tindrem em sembla una bona manera de viure el present. Si som lliures ens permetem sentir-les, i podem reconèixer-les del nostre passat o convertir-les en possibilitat per al nostre futur mentre les assaborim en el nostre present. No cal fer gran cosa, de fet... I mira que dit així, fins i tot sembla fàcil! :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, crec que al cap i a la fi moltes vegades ens acabem amoïnant només perquè malinterpretem certes coses. I segurament, com dius, tot és molt més fàcil! Gràcies per escriure!

      Elimina
  2. M'ha fet molt de bé aquest article. Moltes vegades pateixo situacions de retorn a coses passades que em fan pensar aquella típica frase de "Confiar es bueno, no confiar és mejor" Actualment intento superar-ho i si més no relacionar-me educadament amb les persones que m'han fet mal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'agraeixo molt que hagis escrit aquestes paraules i m'alegra que l'article t'hagi ajudat d'alguna manera. No és una tasca gens fàcil... com res que valgui la pena a la vida, però realment qui surt guanyant sempre és un mateix. Una abraçada.

      Elimina

M'encantaria conèixer la teva opinió! Anima't a escriure!
¡Me encantaría conocer tu opinión ¡Anímate a escribir!