T'estimo?



Al llarg de la vida he estimat molt, moltíssim, però també he fet mal. Fins ara era conscient que el dolor que havia provocat en d’altres persones sovint era conseqüència del meu propi dolor, i això m’ha ajudat a ser compassiva amb mi mateixa i a poder arribar a perdonar-me.

Des de la mort del meu marit, però, m’he adonat que el mal més gran l’he fet, precisament, estimant. Prendre’n consciència ha sacsejat els fonaments més profunds del que considerava el meu “jo” fins a enfonsar-los, però alhora m’ha obert la porta a una mena d’amor que crec que és l’únic que es mereix aquest nom.

Potser sí que en algunes ocasions, en alguns instants, he sentit i he donat un veritable amor incondicional..., però només han estat això: instants. Crec que la major part del temps el que he fet ha estat voler, desitjar, posseir i manipular perquè aquells a qui he estimat fossin com jo esperava que fossin, es comportessin com jo volia que es comportessin i em donessis el que jo desitjava que em donessin.

Sense que me n’adonés, l’absurda idea de “vull ajudar-te” amagava la ridícula creença de “jo en sé més”, i en el meu intent de millorar la vida dels altres no els he permès ser qui eren o qui encara són.

Sens dubte han estat els meus dos marits i les meves filles els qui més han “patit” el meu amor. El passat no el puc canviar i malauradament les conseqüències del que hagi fet ja no les puc eliminar. Només confio en que, com sempre, el dolor que m’ha provocat el fet d’adonar-me’n es transformi en el regal d’un aprenentatge que em permeti, a partir d’ara, ser capaç d’estimar de veritat.

Et deixo amb les paraules d'un gran mestre. Diu coses que tots “sabem” però que la immensa majoria no som o no hem sigut capaços d’aplicar. De vegades t’impacta com un cop de puny a les teves conviccions més arrelades, però si veritablement “entres” en el que vol transmetre t’adones que el que creies era només un engany.


----------------------------------------------------------------------------------------------------------


Què significa intentar ajudar els altres? Sovint és més semblant a intentar canviar-los que a respectar-los i estimar-los incondicionalment.

Hi ha una gran diferència, i extraordinàriament significativa, entre intentar canviar l'altre i ajudar-lo. Quan ajudes algú l'ajudes a ser ell mateix; quan intentes canviar a algú, intentes canviar-lo d'acord amb les teves idees.

Quan intentes canviar a algú intentes fer una fotocòpia. No t'interessa la persona; tu tens certa ideologia, una idea fixa, un ideal, i intentes canviar a la persona d'acord amb aquest ideal. El més important és l'ideal, l'ésser humà en si no t'importa res.

En realitat, és violent intentar canviar l'altre d'acord amb algun ideal. És una agressió, un intent de destruir a l'altre. No és amor ni és compassió. La compassió sempre li permet a l'altre ser ell mateix. La compassió no té ideologia, la compassió és una atmosfera. No et dóna una direcció, només et proporciona una energia. Llavors et desenvolupes. Llavors la teva llavor ha de brollar segons la seva pròpia naturalesa. No hi ha ningú que t’imposi res.

Quan dic: “Ajuda als altres”, vull dir que els ajudis a ser ells mateixos. Quan dic que el món no és religiós a causa de l'existència de tants predicadors, vull dir que hi ha massa gent que intenta canviar, convertir i transformar als altres segons la seva pròpia ideologia. Una idea no hauria de ser més important que una persona. Ni tan sols tota la humanitat té més importància que un sol ésser humà. La humanitat és una idea, l'ésser humà és una realitat.

Oblida't de la humanitat i recorda l'ésser humà, allò que és vertader, concret, el que batega, el que és viu. És molt fàcil sacrificar als éssers humans en nom de la humanitat. És molt fàcil sacrificar als éssers humans en nom de l'islam, el catolicisme o l'hinduisme; és molt fàcil sacrificar-los per la idea de Crist o de Buda. Ajuda però no sacrifiquis. Qui ets tu per sacrificar a ningú? Cada individu té el seu propi fi. No l’utilitzis com un mitjà.

Quan Jesús diu: “El dissabte està fet per a l'home, no l'home per al dissabte”, aquest és el significat. Tot està fet per a l'home, l'home és el valor suprem. Fins i tot la idea de Déu és per a l'home; l'home no és per la idea de Déu. Sacrifica-ho tot per l'home però no sacrifiquis l'home per cap cosa. Llavors estàs ajudant.

Si comences a sacrificar a l’ésser humà no estaràs ajudant. Estaràs destruint i mutilant l'altre. Ets violent, ets un criminal, de la mateixa manera que ho són els teus anomenats mestres religiosos que intenten canviar als altres. Un només pot estimar, ajudar, estar llest per donar incondicionalment.

Comparteix el teu ésser, però permet que l'altre vagi cap al seu propi destí. Aquest destí és desconegut; ningú sap què florirà. No li donis un patró, en cas contrari aixafaràs la flor. I recorda que cada individu és únic. Mai ha existit un ésser així abans i mai tornarà a existir. L'existència no es repeteix, no és repetitiva. No cessa d'inventar.

Si pretens que un home sigui com Jesús estaràs sent destructiu. Jesús no es podrà repetir mai. I tampoc n’hi ha cap necessitat! Un és bonic però molts serien senzillament avorrits. No intentis fer a una persona com Buda. Deixa'l que es converteixi en ell mateix, aquesta és la seva budeitat. Tu no saps què és el que porta dins seu i ell tampoc. Només el futur ho pot mostrar. I no només et sorprendràs tu, sinó que la pròpia persona es sorprendrà quan s'obri la flor. Tothom porta dins seu una flor amb un potencial infinit i amb un poder d'infinites possibilitats.

Ajuda’l, dóna-li energia i amor. Accepta a l'altre i fes-lo sentir benvingut. No li provoquis un sentiment de culpabilitat, no li facis creure que el desaproves. Tots els que l’intenten canviar el fan sentir culpable i la culpabilitat és un verí.
Quan algú diu “Sigues com Jesús!”, està rebutjant la teva manera de ser. Sempre que algú et diu que siguis com una altra persona, no t'està acceptant a tu. No ets benvingut, ets com un intrús. No seràs estimat si no et converteixes en una altra persona. Quina classe d'amor és aquest que et destrueix i només es dóna quan et converteixes en alguna cosa falsa i no autèntica?

Si ets autèntic, només pots ser tu mateix. Tota la resta serà fals, seran màscares, personalitats, però no serà la teva essència. Pots decorar-te amb la personalitat de Buda, però mai t'arribarà al cor. No estarà relacionat amb tu, no tindrà res a veure amb tu. Només estarà a l'exterior. Un rostre que mai serà el teu rostre.

Qui sigui que estigui intentant convertir en una altra persona i et digui “T'estimaré si ets com Buda o com Crist ...”, no et vol. Potser estimi Crist, però a tu t’odia. I el seu amor per Crist tampoc pot ser molt profund perquè si realment estimés Jesús hauria comprès la singularitat absoluta de cada individu.

L'amor és una comprensió profunda. Si has estimat algú, hauràs desencadenat dins teu una qualitat de visió diferent. Ara pots veure amb claredat. Si has estimat Jesús, et trobis amb qui et trobis, veuràs la realitat d'aquesta persona, d'aquest ésser humà específic, del seu potencial aquí i ara. Estimaràs a aquesta persona, l'ajudaràs a esdevenir allò en el que ell o ella poden convertir-se. No esperaràs res més. Tota expectativa és una desqualificació, una negació, un rebuig. Simplement dones el teu amor sense esperar una recompensa, sense esperar un resultat. Ajudes sense tenir en la ment un futur.

Quan l'amor flueix sense un futur, hi ha una energia enorme. L'amor ajuda quan flueix sense motivació, i no hi ha res que pugui ajudar tant com això. Encara que només hi hagi un ésser humà que t'accepti, això et farà sentir centrat. L'existència no t'ha rebut malament. Almenys hi ha un ésser humà que et vol incondicionalment. Això et dóna un arrelament, et centra i et dóna la sensació d'estar a casa. Quan estàs lluny de tu mateix estàs lluny de l'existència, de casa teva. La distància entre tu i el teu ésser és la distància entre tu i la teva casa, no hi ha més distància. De manera que qualsevol que digui “Sigues una altra persona”, t'està allunyant de casa teva. Et tornaràs fals i et posaràs màscares. Tindràs personalitats, caràcter i mil altres coses, però no tindràs ànima, no tindràs l’essència. No seràs una consciència sinó una decepció, un pseudofenòmen, no seràs autèntic.

Per això, quan dic ajuda, estic dient que simplement creïs una atmosfera al voltant de les persones. Porta aquesta atmosfera d'amor i compassió vagis on vagis i ajuda als altres a ser ells mateixos.

És el més difícil del món és ajudar els altres a ser ells mateixos, perquè va contra el teu ego. Al teu ego li agradaria que els altres fossin imitadors. T'agradaria que tothom t’imités; t'agradaria convertir-te en l'arquetip i que tothom fos com tu. Llavors el teu ego estaria molt, molt satisfet. Et creus l'original i els altres han de copiar. Et converteixes en el centre tothom es torna fals.

No, això a l'ego no el convenç. Vol canviar als altres d'acord amb les seves idees. Però qui ets tu per canviar a ningú? No et facis responsable d'això. És perillós; així és com neixen tots els Adolf Hitler. Són persones que es responsabilitzen de canviar el món d'acord amb les seves idees. A la superfície hi ha una gran diferència entre un Mahatma Gandhi i un Adolf Hitler, però en el fons no hi ha cap diferència, perquè tots dos volen canviar el món d'acord amb les seves idees. Un pot estar utilitzant mètodes violents i l'altre pot estar utilitzant mètodes no violents, però els dos estan usant mètodes per canviar als altres d'acord amb les seves idees.

Un pot utilitzar una baioneta i l'altre t'amenaçarà dient “Vaig a fer un llarg dejuni si no em fas cas”. Un et pot estar amenaçant amb matar-te i l'altre et pot estar amenaçant-te amb matar-se ell si no se’l segueix, però tots dos estan utilitzant la força. Els dos estan creant situacions en les que et poden obligar a ser alguna cosa que no vols ser i que mai has volgut ser. Tots dos són polítics. Hitler no t'estima, i Gandhi tampoc. Gandhi parla de l'amor, però no estima. No pot estimar perquè la idea en si
l'ideal de com hauries de ser li impedeix.

Només hi ha una manera d'estimar a les persones i és estimar-les tal com són. I aquí hi ha la bellesa: quan les estimes com són, canvien. No segons el teu criteri sinó segons la seva pròpia realitat. Quan les estimes es transformen. No es converteixen, es transformen. Es tornen alguna cosa nova, arriben a noves alçades de l'ésser. Però això succeeix en el seu ésser i d'acord amb la seva naturalesa.

Ajuda a la gent a ser natural, ajuda a la gent a ser lliure, ajuda’ls a ser ells mateixos i no intentis obligar ningú, no intentis tirar, empènyer i manipular. Aquest és el camí de l'ego. I això és política.

Quan el sentir afecte per algú s'acaba convertint en una intromissió en la seva vida?

En el moment que entra la ideologia es converteix en una intromissió. L'amor es torna amarg, es converteix gairebé en un tipus d'odi i la teva protecció es converteix en una presó. La ideologia és la que marca la diferència.

Per exemple, si ets una mare cuides al teu fill. El teu fill et necessita, no pot sobreviure sense tu. Ets imprescindible perquè necessita aliments, amor, afecte... però no necessita la teva ideologia. No necessita els teus ideals ni el teu cristianisme, hinduisme, el teu islam o el teu budisme. No necessita les teves escriptures ni les teves creences. No necessita els teus ideals de com hauria de ser. Simplement evita els ideals, els objectius, les metes; llavors l'afecte serà bell, serà innocent. En cas contrari, serà interessat.

Quan en el teu afecte no hi ha ideologies, no vols convertir el teu fill en cristià, no vols fer-ne això o allò, comunista o feixista, no vols que es converteixi en empresari, metge o enginyer... No tens idees preconcebudes per al teu fill. “Jo t'estimaré i quan creixis, tu triaràs
li dius—; sigues el que naturalment vulguis ser. Siguis el que siguis, tens la meva aprovació i decideixis el que decideixis, per la meva part ho accepto i ho recolzo. Això no vol dir que t’estimi si et converteixes en el president de la nació i que no t’estimi i m’avergonyeixi de tu si només ets un fuster. No et donaré una bona acollida només quan arribis amb una medalla d'or de la universitat, i em sentiré avergonyit si fracasses. No seràs el meu fill només si ets bo, virtuós, moral, i això i allò, i si no és així, no tindrà res a veure amb tu i tu no tindràs res a veure amb mi “.

Quant introdueixes una idea comences a corrompre la relació. L'afecte és quelcom bonic, però quan aquest afecte comporta alguna idea, llavors és interessat. És un tracte, té les seves condicions. I tot el nostre amor és interessat, d’aquí la infelicitat que hi ha al món, l'infern en què es viu. No és que no hi hagi afecte, hi ha afecte, però molt interessat. La mare cuida, el pare cuida, el marit cuida, la dona cuida, el germà, la germana ... tothom cuida. La gent cuida massa i no obstant això el món és un infern. Aquí deu haver un error, alguna cosa està fonamentalment equivocada.

Quin és aquest error fonamental? On fallen les coses? L'afecte té condicions, “Fes això! Sigues allò! “. Alguna vegada has estimat algú sense posar condicions? Alguna vegada has estimat algú tal com és, sense voler millorar la persona, sense voler canviar-la; acceptant absolutament, totalment? Llavors saps què és l'afecte. A través d'aquest afecte et sentiràs satisfet i ajudaràs immensament l'altre.

I recorda, si ho fas sense cap interès, sense ambició, la persona a qui cuides t'estimarà per sempre. Però si el teu afecte té alguna intenció, la persona a qui has cuidat no serà capaç de perdonar-te mai. Per això els nens no poden perdonar els seus pares. Pregunta als psicòlegs o als psicoanalistes, gairebé tots els casos que tracten són de persones a qui els pares cuidaven massa quan eren nens. I el seu afecte era interessat, fred i calculat. Volien satisfer algunes de les seves ambicions a través dels seus fills.

L'amor ha de ser un regal. En el moment en que té una etiqueta amb un preu deixa de ser amor.

Osho, “Compasión. El florecimiento supremo del Amor”

4 comentaris:

  1. Realment estic en estat de xoc, després de lleguir i relleguir-ho unes quantes vegades, com ja t'he dit no surto del meu estorament.
    Que he fet fins ara? He manipulat sense voler a les persones que més estimo.
    Ara mateix hem sento confos, que potser haig de demanar-los perdò? Crec que no, però com molt be dius i un cop llegit el mestre " hi ha coses
    que tots sabem però que no som capaços d'aplicar.
    Un cop mes, t'haig d'agrair que publiquis aquest
    pensaments teus, tot i que aquesta vegada m'has deixat KO.
    I ara em pregunto ser estimar de veritat?
    Gràcies per ser-hi i per ajudar-me a ser millor persona!!!
    Una abraçada
    Josep Anton.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Josep Anton,

      Aquest estat de xoc és al que em referia quan vaig escriure allò del "cop de puny". Si et sóc sincera, jo ja porto setmanes intentant pahir-ho... i només aconsegueixo trobar certa pau quan sóc conscient que, en el fons, no podia fer-ho d'una altra manera perquè ningú me n'havia ensenyat. Potser no sé exactament com fer les coses a partir d'ara, però crec que només el fet de prendre'n consciència ja fa que automàticament ja ens surtin diferents.

      Jo també t'agraeixo que tu hi siguis i que sempre tinguis el detall d'escriure'm. Una observació, però: no pots ser millor persona del que ets, perquè això suposa creure que hi ha coses de tu que no estan bé i aleshores t'estàs jutjant... Sé que costa no fer-ho i és el que acabem fent tots... Quan tens moments de comprensió com aquest canvies encara que no t'ho proposis, perquè poc a poc això va restant força al teu ego.

      Una abraçada també per tu i fins aviat!

      Elimina
  2. Hola Dolors,
    sempre m'inquieta sentir que la distància ajuda a estimar incondicionalment. Que és més difícil (només això, més difícil, però no impossible) controlar el propi ego en les relacions quotidianes. M'imagino tantes situacions en les que els fills se sentirien tan descol·locats si no els diguéssim com han d'actuar! En sabem tan poc, d'estimar, en el fons! Però ni m'angoixa ni em preocupa més del compte. Ser-ne conscient més aviat em reconforta i m'allibera, perquè llavors ja no hi ha culpables ni víctimes.
    I, de tota manera, no creus que tots tenim almenys algú a qui estimem incondicionalment?

    Una abraçada,

    Laura

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Laura,

      Sí, crec que tens raó amb això de la distància. És evident que com més freqüent és el contacte, més fàcilment perdem la perspectiva i ens deixem portar per aquest ego. Sempre s'ha dit que l'amor més incondicional és el dels pares envers els fills... Potser sí; i tant que sempre els estimarem passi el que passi, però en el fons de vegades ens costa molt no intervenir o esperar que canviïn certes coses quan veiem que poden equivocar-se i patir... No serà un bon amic o una bona amiga a qui veritablement podem estimar incondicionalment? Els estimem i alhora permetem una distància en la qual caben totes les seves decisions i comportaments sense que ens hi impliquem massa... La veritat és que no ho sé; segurament dependrà de cadascú.

      Moltes gràcies per escriure. Una abraçada també per a tu!

      Elimina

M'encantaria conèixer la teva opinió! Anima't a escriure!
¡Me encantaría conocer tu opinión ¡Anímate a escribir!