El control del descontrol (versió en català)


Crec que un dels punts de l’educació emocional que genera més diferències d’opinió és si cal controlar les emocions o bé expressar-les plena i lliurement. Com en tot, potser caldria que trobéssim l’equilibri entre una cosa i l’altra, ara bé, aclarint molt bé certs matisos.

Tothom ja és conscient de que allò de “els homes no ploren” ha fet més mal que bé. No reconèixer la pròpia vulnerabilitat, que és a fi de comptes del que es tracta en aquest cas, genera un gran estrés, ja que no hi ha cap ésser humà, sigui home o dona, que “ho pugui tot” i que no tingui moments de feblesa. Però tot i que aquest exemple és potser un dels més utilitzats quan es parla del control de les emocions, no són només els homes els que han patit una repressió d’aquesta mena. Malauradament, la majoria de nosaltres vam aprendre de petits, potser de forma menys explícita, a controlar certes emocions que a casa nostra, a l’escola o al nostre entorn més proper eren inadequades.

No és difícil comprendre que una de les emocions més controlades sigui l’odi. M’atreviria a dir fins i tot que és la més controlada en el major nombre de famílies, cultures i religions. L’odi representa el mal, l’absència absoluta d’amor, i tots hem crescut fugint d’aquesta emoció destructiva que és la responsable de les guerres, els crims i tota mena de violència en general.

Però tots hem sentit odi alguna vegada en major o menor grau i qui no sigui capaç de reconèixer-ho no està sent honest amb ell mateix. No és la ràbia una versió potser esmorteïda de l’odi? I qui no ha dit mai “Quina ràbia!”? De fet, a tots ens han fet mal alguna vegada, i la primera reacció natural davant d’un “enemic” és odiar-lo! Ara bé, si se’ns ha negat aquesta possibilitat perquè sentir odi vol dir ser una mala persona, què hem fet amb aquesta emoció quan no ens hem permès sentir-la? On ha anat a parar? Perquè a fi de comptes les emocions són moviments d’energia i aquesta energia no es destrueix per molt que nosaltres intentem frenar-la... On hem “guardat” aquest odi? Doncs una part l’hem “arxivat” en el nostre cos físic i energètic, on ens ha generat bloquejos que arrosseguem durant tota la vida en forma de dolor o afeccions diverses i una altra part potser l’hem transformat en una altra emoció per poder, al menys, alliberar una mica la seva “pressió”.

Com en general és més “acceptable” sentir tristesa que odi, molts de nosaltres hem acabat sentint l’una en lloc de l’altre. Així, quan algú ens fereix, en lloc de sentir-nos atacats i d’activar els nostres mecanismes de defensa per tal de protegir-nos, acabem senzillament sentint-nos tristos i plorant. No seria més natural que primer li expresséssim que estem enfadats pel que ha fet? Potser després sí que arribarà el moment de sentir tristesa, però una tristesa autèntica, una tristesa procedent de la pena i el dolor, no de la ràbia o l’odi inicials.

Però si l’odi existeix, per què ens fa tanta por expressar-lo? Bé, d’entrada perquè ens van ensenyar que això “no es fa”, però d’una altra perquè potser vam ser víctimes d’algú que expressava el seu odi i vam decidir que mai ens hi assemblaríem. Si vam patir l’odi d’un altre, ara ens fa por que el nostre odi se’ns descontroli i acabem fent mal...

De totes maneres, també hi ha persones que han reprimit altres emocions, com la tristesa, la vergonya, la gelosia o la por i fins i tot emocions positives com l’alegria, la llibertat o la passió! Com pot ser que no es deixi expressar alegria a un nen? Doncs de vegades passa. Només cal pensar en una mare amb problemes de depressió que cada vegada que veu al seu fill content li diu que no es faci il·lusions perquè segurament acabarà passant alguna cosa que li espatllarà l’alegria... Ara em ve al pensament la meva àvia, que quan veia que tots rèiem per algun acudit o alguna broma sempre acabava dient: “No riguem tant que acabarà passant alguna cosa!”. Afortunadament això no ens afectava a cap de nosaltres i encara ens feia riure més, però sí que és cert que hi ha persones que han après a no expressar el seu humor o la seva alegria perquè algú els va ensenyar que no era correcte.

Però aleshores què hem de fer, anar pel món insultant o donant cops de puny  a qualsevol que ens faci enrabiar? Bé, això seria sens dubte expressar una emoció plena i lliurement, però crec que tots estem d’acord en que l’objectiu no és fer mal sinó expressar el que sentim per evitar que aquesta emoció ens acabi fent mal a nosaltres mateixos, ja que al cap i a la fi qualsevol emoció que no expressem “cap a fora” s’expressa “cap a dins”. Hem de trobar la manera de poder expressar tot el que sentim en el moment en què ho sentim i, si això no pot ser, buscar la manera de fer-ho en un moment en què sí que ens sigui possible. Òbviament el que més desfoga és cridar-li a algú “seràs cabró!” des del cotxe quan ens pren un lloc d’aparcament que havíem vist primer o dir-li quatre coses a la senyora que se’ns ha “colat” a la cua del súper, però si no ho hem fet pel motiu que sigui i seguim donant-li voltes al tema durant estona i estona fins al punt que arribem a casa i encara hi pensem, ens beneficiarà molt fer algun exercici per alliberar tota aquesta energia acumulada.

De la mateixa manera, si sentim tristesa hem de permetre’ns plorar fins que sentim que ens anem calmant. No s’hi val allò de dir “estic bé” quan en el fons sabem que no ho estem i ens estem esforçant perquè no se’ns escapin les llàgrimes. Som humans i sentim, i la nostra capacitat de sentir és el que ens permet precisament aprendre que tot el que fem ens afecta als uns i als altres. I és clar que a tots ens agradaria sentir només emocions “positives” o anar pel món com petits budes sense que res ens afectés, però això només s’assoleix quan veritablement s’arriba a un punt de comprensió absoluta que fa que veiem les coses sempre des d’una perspectiva més elevada. En aquest cas, però, ja no reprimim res sinó que senzillament no hi ha res a reprimir! Però potser no sempre som capaços de mantenir aquest estat de pau absoluta i mentre no sigui el nostre moment hem de continuar sentint i expressant cada dia sigui el que sigui, com els nens petits que ara riuen, ara ploren, ara s’enfaden i ara tornen a riure sense recordar-se de per què ploraven abans. El nostre problema ara és que guardem totes les nostres emocions no expressades en una motxilla que anem arrossegant tota la vida! Els records ens fan sentir mil i una vegades les emocions que ens va generar una sola experiència i no aconseguim alliberar-nos-en!

No va dir Jesucrist “Sigueu com nens”? Doncs precisament expressar les emocions en cada moment és el que fan els nens, així que fem-ho, siguem nens! Plorem, riem, enfadem-nos quan toqui i després oblidem-ho! I si sentim que tenim odi acumulat de tota una vida, un riu de llàgrimes que no hem vessat o una alegria desbordant que no hem expressat, donem-nos una hora, dues o les que calgui per cridar (podem fer-ho en un lloc on sabem que estem sols, o amb un coixí davant de la boca), picar de peus a terra (una rebequeria com quan érem petits!), donar cops de puny a un sac de boxa o a un coixí, plorar amb totes les nostres forces o ballar sense parar al ritme de la música que més ens agradi... I si creiem que no en serem capaços, dediquem-nos una estona a concentrar-nos en aquella o aquelles persones que ens va fer mal, recordem com ens vam sentir en aquell precís moment i sentim com ens torna aquella ràbia i aquell odi inicials. D’aquesta manera ens permetem expressar l’emoció en tota la seva plenitud sense que perjudiqui a ningú. Controlar també vol dir dirigir, i personalment crec que aquesta paraula és més encertada en aquest cas, així que controlant el descontrol emocional, dirigint-lo senzillament perquè no es desboqui, aconseguim alliberar-nos-en sense cap dels seus efectes negatius.

I quan finalment puguem “fer net” podrem començar a ser més capaços de perdonar, tant als altres com a nosaltres, que al cap i a la fi també hem estat les nostres pròpies víctimes. Imagina que ara mateix tens un nadó als braços que ets tu mateix/a. Com el tractaries? Jutjaries tot el que expressés? Doncs aquest nadó continua a dins teu, així que a partir d’ara intenta permetre’t sentir i expressar, perquè ara només ets tu qui decideix reprimir-se!

2 comentaris:

  1. Hola Dolors,
    Gràcies per aquest nou article. Escrius les paraules justes i encertades, novament, per explicar una cosa que, vulguem o no, ens passa a tots. Control i descontrol són dues paraules que sovint han format part del meu vocabulari. Abans el descontrol, per a mi, significava el caos. I significava feblesa en el sentit més negatiu de la paraula. Així que em vaig acostumar a controlar el que sentia. De fet, una vegada vaig descriure’m com una persona que vivia de cara cap a dins... Ara la meva motxilla és molt gran! Fa poc he descobert, també, que la duc plena de ràbia, i jo ni ho sabia! Crec que abans de trobar l’equilibri, hauré de tastar el descontrol. Com, si no, sabré on és el límit?
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Laura! Moltes gràcies per escriure i compartir tan obertament el que sents. La ràbia omple moltes i moltes motxilles! Si tens oportunitat prova de fer l'exercici que proposo a l'article: asseguda en un lloc apartat de mobles i d'altres obstacles, primer concentra't i mira de recordar quins moments i quines persones t'han generat aquesta ràbia, visualitza-les tant com puguis i mira de sentir el que vas sentir en el seu moment (va bé posar alguna música forta que t'ajudi a generar "mal rotllo"); respira fort pel nas durant una estona, com si estiguessis preparant-te per "la batalla", i quan ja no puguis més, amb una música ben forta de fons, crida tot el que puguis, insulta, dóna cops de puny al buit, pica un coixí o dóna cops de peu al terra, fins que sentis que l'energia de la ràbia es va dissipant. Imagina que ja ha sortit tot el que hi havia i que ja no cal que torni. Pensa que aquest procés pot durar de mitja a una hora, així que tingue-ho en compte! Després va bé fer algun exercici de perdó per acabar de tancar el cercle i, sobre tot, cuidar-te molt i reconèixer el teu esforç i la teva valentia per fer el que has fet. Espero que et serveixi! Una abraçada!

      Elimina

M'encantaria conèixer la teva opinió! Anima't a escriure!
¡Me encantaría conocer tu opinión ¡Anímate a escribir!