Quan el perdó sembla impossible


El perdó és un dels gestos més alliberadors en qualsevol relació, inclosa la relació amb un mateix, però la majoria de vegades resulta més fàcil de dir que de fer. Sovint no ens queda més remei que intentar oblidar allò que un dia ens va fer mal, soterrant-ho en el més profund de la nostra consciència. Malauradament, però, quan menys ho esperem treu el cap i ens fa sentir de nou aquell dolor que volíem evitar per sempre.

Cada vegada que algú ens torna a fer mal s’obren les velles ferides que crèiem cicatritzades i tornem a posar tots els nostres esforços en mirar de trobar la manera de perdonar novament. Però el perdó no és l’oblit ni el tancament d’un record en el racó més amagat de la nostra ànima, sinó la comprensió profunda i el reconeixement que qui ens va ferir va cometre un error des de la seva imperfecció humana.

Personalment, crec que l’única “eina” que ens pot permetre perdonar veritablement és la compassió, per molt que d’entrada puguem pensar que l’altre ha actuat amb tota la seva mala intenció. No fa gaire vaig llegir unes paraules que em van fer reflexionar molt i que recullen precisament la clau del perdó: ningú causa dolor a menys que ell mateix estigui patint. Si et pares a pensar, i potser et resultarà més fàcil si tens present alguna vegada que hagis estat tu qui ha fet mal a algú altre, aquestes paraules són del tot certes!

Una persona gelosa que “persegueix” constantment a la seva parella i no la deixa viure, en el fons sent un dolor insuportable per por a perdre-la; una mare que escridassa sovint als seus fills sol descarregar en ells la seva ràbia pels diferents motius que causen la seva pròpia infelicitat; un nen que es baralla constantment amb el seu germà, en el fons pateix perquè inconscientment n’està gelós i té por que els pares l’estimin més que a ell; i fins i tot en els casos extrems de persones que cometen danys greus hi ha al darrere una història de dolor i sofriment per un motiu o altre.

Sé que potser d’entrada això pot costar d’assimilar, però la millor manera de fer-ho és agafar-te a tu mateix/a d’exemple. Quan jo vaig separar-me era plenament conscient del mal que estava fent al meu marit. Abans de prendre la decisió vaig passar molts mesos lluitant amb mi mateixa, intentant trobar una solució que m’evités fer-li passar aquell mal tràngol. Fins i tot vaig mirar de canviar els meus propis sentiments, cosa que òbviament va ser completament impossible. No cal que et digui el que vaig arribar a patir i les llàgrimes que vaig vessar abans de prendre la decisió, però va arribar un moment en que només em va quedar una opció: o ell o jo. I malauradament, una vegada separats, la culpa em va perseguir durant molt temps, ja que els motius de la meva decisió no tenien res a veure amb ell sinó amb mi mateixa. Amb els anys he anat comprenent que necessitava fer aquest pas pel meu propi creixement, i per sort tots dos hem sigut capaços d’arribar a mantenir una relació de profunda amistat, però crec que fins que vaig comprendre que el mal que vaig fer-li provenia del meu propi dolor no vaig aconseguir perdonar-me completament.

Som humans, i per tant imperfectes. De vegades fem mal sense voler i d’altres potser ens pot més la ràbia i podem arribar a fer-lo intencionadament, però darrere de tot plegat sempre hi ha alguna cosa que ens està fent patir a nosaltres. És evident que també hi ha persones que es senten ferides per qualsevol cosa i creuen que els altres els fan mal constantment, fins i tot per coses absolutament irracionals, però en aquests casos ja estem parlant de gent amb problemes importants que es senten víctimes de tot i de tothom.

Moltes vegades no podem conèixer què és el que ha mogut a l’altre a actuar de la manera que ho ha fet i ens costa comprendre quina mena de dolor amagat li ha provocat la seva reacció. Això no obstant, i per molt que potser ni tan sols tornem a veure aquesta persona en la vida, podem estar segurs que hi havia alguna cosa que la va fer actuar així: insatisfacció amb la seva pròpia vida, problemes personals, enveja, gelosia o, fins i tot, el fet que veiés reflectits en nosaltres alguns dels seus propis trets personals que rebutjava o fins i tot ni tan sols coneixia.

Si necessites perdonar algú i no ho aconsegueixes ni tan sols havent llegit tot això potser pots provar de fer un petit exercici:

  • Tanca els ulls i concentra’t una estona en la teva respiració fins que aconsegueixis relaxar-te. Imagina’t a la persona a qui no pots perdonar al teu davant, però no tal i com la coneixes sinó quan era petita, amb menys de sis anys (no cal que sàpigues com era, només imagina-te-la com tu creguis). Intenta mirar-la als ulls i digues-li tot el que t’ha fet, el dolor que has sentit per culpa seva. Quan acabis, pregunta-li què és el que la va moure a actuar d’aquella manera i escolta la seva resposta. Si sents que et resulta més fàcil perdonar-la ara, digues-li “Et perdono”. En acabar pots deixar-la marxar sense més o bé imaginar que es fa molt petitona i la guardes en el teu cor.

De vegades, només en començar l’exercici i trobar-te al davant d’una criatura petita ja resulta quasi impossible abocar-li la ràbia que sents pel mal que va fer-te. Una vegada vaig començar a plorar només en començar-lo, en  veure-la allà al davant, i no em va fer falta seguir perquè vaig ser incapaç de mantenir aquell ressentiment davant d’algú tan innocent i indefens!

Sigui com sigui, els més beneficiats en l’acte del perdó sempre som nosaltres mateixos. El ressentiment és un verí que ens contamina poc a poc i ens impedeix viure amb llibertat, i més encara si som nosaltres aquells a qui no podem perdonar.
Curiosament quan som petits se’ns ensenya a demanar perdó, però en canvi no se’ns ensenya gaire sovint a perdonar. No seria lògic que de la mateixa manera que a un nen se li diu “demana perdó” perquè ha fet mal a un altre també se li digués a aquest últim “ara tu digues-li que el perdones”?

És evident que aquest no deixa de ser un gest de cortesia que aprenem de forma automàtica igual que a dir gràcies i que només amb els anys comprenem veritablement què significa, però ja que se’ns ensenya a fer-ho potser no estaria de més que se’ns mostressin les seves dues cares.

Crec que ensenyar només a demanar perdó fa que es creï una situació de desequilibri entre els dos implicats, ja que aquell que el demana es col·loca en certa posició d’humiliació i inferioritat davant de l’altre en reconèixer obertament la seva culpa (i qui sap si aquest costum no ha contribuït a potenciar encara més el nostre sentiment de culpabilitat, ja prou reforçat per l’influencia més o menys subtil de la religió). Però si a canvi rep el perdó de l’altre, automàticament les seves posicions queden igualades i tots dos aprenen a ser més tolerants amb els seus propis errors i els dels altres.

8 comentaris:

  1. M'encanta aquest article.
    M'he emocionat molt amb la seva lectura.
    Gràcies per compartir!
    Lorena

    ResponElimina
  2. Gràcies a tu, Lorena, per llegir-lo! Una abraçada!

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies per quest nou article, necessito perdonar una persona que estimo i no sé com fer-ho, potser ara sabré com

    ResponElimina
  4. Gràcies per compartir-ho. Espero que t'ajudi. Una abraçada!

    ResponElimina
  5. He trobat aquest bloc per casualitat . No et coneixia.M'agradat molt. Però el meu problema és al raves jo sóc la que he disgustat a una coneguda a la que he demanat perdó i me la donat peró crec que la ferida encara queda.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Carme. És normal que les ferides durin un temps tot i haver perdonat a qui ens ha fet mal, com succeeix amb les ferides físiques, que van cicatritzant a poc a poc. De vegades el que costa ja no és que l'altre ens perdoni sinó que ens perdonem a nosaltres mateixos per haver fet mal... Tu t'has pogut perdonar? Que l'altra persona et perdoni o no és cosa d'ella i tu no pots fer-hi res, però en canvi, perdonar-te a tu mateixa és una cosa que només pots fer tu, tant si l'altre ho fa com si no. Moltes gràcies per escriure.

      Elimina
  6. Dolors, m´ agradaria contestar-li a la Carme Vilaverd.
    Quan jo he perdonat sempre queda la por de que et tornin a fer mal, pero aixo no evita que tornis a confiar amb aquesta persona, el que pasa es que tots necesitem temps, ja que la confiança no es cosa de un dia.
    Aixo s´ aconsegueix a mesura que vas vivint altres situacions amb aquesta persona i entre totes dues feu el possible perque funcioni.
    Jo vaig perdonar a una persona que m´ estava fent mal i no em deixava desenvolupar-me totalment amb la meva feina, potser no es el mateix ( pero a la feina i pasen mes temps que amb la famlia) que quan es un ser estimat pero es una practica que despres he aplicat amb els esers mes estimats.
    Despres de una forta baralla li vaig dir que era un "puercoespin" i ella em va dir que ella s´ havia creat una corassa perque ningu li fes mal.
    Despres d´ aixo vem estar uns dies be, pero jo amb el meu orgull i amb la força que dona quans has perdonat algu, vem tornar a xocar.
    Aleshores jo li vaig dir: Mira l´altre dia el que vem fer es treure una de les punxes del "puercoespin" ara entre totes dues curarem la ferida. I aqui estem, curant una ferida de la punxa que en el seu dia potser jo vaig clavar sense voler i ella es va deixar clavar (crec que totes dues per por).
    No se si aixo et servira per estar mes tranquil.la i rependre la relacio amb aquesta persona, el problema crec jo es que quan algu ens fa mal (petit o gran) deixem pasar el temps i ja s´ ha solucionara tot sol, i el mes petit problema s´ enquista i despres no veus la manera de fer marxa enrera.
    Be, gracies Dolors per l´ oportunitat d´ expresar el que sento i de que la meva experiencia pogui servir per algu. Si vols afegir alguna cosa ja que el bloq es teu. :)
    Elena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Elena. Sempre són benvingudes les paraules que poden ser útils a algú. Una abraçada!

      Elimina

M'encantaria conèixer la teva opinió! Anima't a escriure!
¡Me encantaría conocer tu opinión ¡Anímate a escribir!