"... als altres com a tu mateix"

Segurament hauràs omplert l’espai dels punts suspensius del títol amb la paraula “Estima”. Tal i com van les coses al món no cal dir que això sembla una missió més que impossible per a la majoria de mortals. De fet, podríem substituir-la per d’altres com respecta, valora, perdona, accepta, confia o cuida i la tasca no seria més fàcil... Tant si som creients com si no i independentment de si som adeptes a una religió o a una altra o a cap d’elles, sens dubte tots estem d’acord en que si seguíssim aquest principi les nostres relacions personals i socials, tant a nivell individual com entre països, ben segur que anirien d’una altra manera. Si som honestos hem de reconèixer el nostre fracàs i la nostra incapacitat de complir amb un precepte tan simple i alhora tan complicat...

Però ara ve la bona notícia! En algunes de les traduccions dels textos bíblics hi trobem la clau que ens descobreix que no ho hem fet malament en absolut! En lloc d’utilitzar el verb en el seu temps imperatiu estima, en alguns casos es fa servir el temps futur estimaràs (“Estimaràs als altres com a tu mateix”) i això canvia radicalment les coses. Jesucrist senzillament va “vaticinar” el que faríem generació rere generació en el futur. M’explico: des del moment en que va dir aquestes paraules, no hem deixat en cap moment d’estimar als altres exactament com ens estimem a nosaltres mateixos, perquè en realitat quants de nosaltres ens estimem veritablement? No ens critiquem mai? Ens acceptem tal i com som? Ens perdonem sempre? Acceptem amb humilitat els nostres errors? Fem allò que sabem que és el millor per a nosaltres? Ens cuidem? Ens respectem? Crec que la majoria no podem respondre afirmativament a totes aquestes preguntes en totes les ocasions. Així doncs, tenint en compte com tractem als altres, és a dir, criticant-los, no acceptant-los com són, no perdonant-los, no acceptant que s’equivoquin, no deixant que facin el que és millor per ells, etc., etc., en realitat estem estimant-los precisament com ens estimem a nosaltres mateixos, o sigui, estem complint a la perfecció amb el que se’ns va dir que faríem!

Òbviament no és la meva intenció posar en dubte les intencions d’un dels més grans mestres de la nostra història ni qüestionar o fer burla de les seves paraules sinó simplement fer una reflexió en clau d’humor de la nostra ineptitud en complir-les... Crec que per poder estimar veritablement, és a dir, estimar incondicionalment, encara hem de recórrer un llarg camí. Fins que no siguem capaços de fer allò de “estima el teu enemic” no podrem dir que estimem de veritat. I això sí que costa! Com hem d’estimar a aquells que ens fan mal? Com hem d’estimar als terroristes, als assassins o als violadors? Potser si coneguéssim la seva història, la seva vida des que van néixer, les seves mancances afectives i el seu dolor; potser si sabéssim que la nostra vida terrena només és una obra de teatre en la que fem un paper i que en realitat els actors, les nostres ànimes, no pateixen ni moren mai; qui sap si aleshores podríem ser capaços, al menys, de comprendre i potser fins i tot de sentir compassió... Però és possible que també tot això sigui massa difícil d’acceptar per alguns.
 
Tant de bo poguéssim fer les coses més fàcils! Potser podem fer un primer pas intentant tractar als altres com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres. Encara que no siguem capaços d’estimar-nos plenament (requisit indispensable per poder estimar a qualsevol altra persona) tots sabem com voldríem que ens estimessin els altres a nosaltres, no creus? Tots necessitem que se’ns accepti, que se’ns perdoni, que se’ns valori, que se’ns cuidi... Així doncs, acceptem, perdonem, valorem, cuidem... senzillament perquè això és el que voldríem per nosaltres.

Cada vegada que les meves filles discuteixen els dic el mateix: “No importa qui hagi començat; sempre us dieu i us feu les mateixes coses l’una a l’altra i això no s’acabarà mai fins que una de vosaltres decideixi respondre d’una altra manera”. “Doncs que comenci ella”, diuen sempre senyalant a la seva germana. Si esperem que siguin els altres els qui “comencin”a estimar-nos i a tractar-nos bé sempre trobarem l’excusa perfecta per no fer-ho nosaltres, ja que contínuament descobrirem motius prou convincents per decidir que “l’altre” no s’ha comportat com hauria d’haver fet. En realitat, però, les coses funcionen exactament a l’inrevés. És allò de “un recull el que ha sembrat”. El problema, allà on generalment tots acabem ensopegant i decidint que això no és ben bé així, és que esperem “recollir” del mateix lloc on sembrem, és a dir, esperem que les mateixes persones a les que tractem bé siguin les que ens tractin bé a nosaltres... però no és així. L’Univers és molt gran i funciona d’una manera global que sovint ens costa de percebre. Això vol dir que és possible que allò que fem a una persona ens pot retornar a través d’una altra. Mirat així potser pensis que no val gaire la pena fer l’esforç, ja que de què serveix portar-se bé amb un veí que sempre ens està fent la punyeta per molt que amb la resta tinguem una relació fantàstica? Doncs precisament perquè aquesta bona relació amb els altres es mantingui, ja que si nosaltres actuéssim de la mateixa manera que ell fa amb nosaltres sens dubte no seria l’únic amb el que tindríem una mala relació, ja que la resta de la gent ens tractaria de la mateixa manera.

Això pot costar una mica d’entendre i d’acceptar, però segurament, si fas una ullada al teu passat trobaràs més d’una ocasió en que les coses t’han funcionat d’aquesta manera. Fins i tot amb una cosa tan material com els diners succeeix el mateix. De vegades fem un esforç econòmic per algú, ja sigui una persona que necessita ajuda o senzillament per fer un regal a algú per fer-lo feliç... Llavors, els diners que havíem gastat tornen a nosaltres de la manera més impensable: algú ens dona diners perquè sí o ens fa un regal a nosaltres, o trobem una oferta fantàstica que ens suposa un gran estalvi. Doncs el mateix passa amb les relacions. És una llei universal que funciona sempre. Si vols alguna cosa, primer dóna-la tu i et retornarà multiplicada.

És evident que si volem recollir taronges no podem plantar patates. Si volem amor, n’hem de donar; si volem que la gent ens respecti, nosaltres hem de respectar; si volem sinceritat, hem de ser sincers; si volem que se’ns valori, hem de valorar; si volem que se’ns perdoni, nosaltres hem de perdonar. En el fons, del que es tracta a fi de comptes és de posar-nos al lloc de l’altre (mira què fàcil!) i comprendre que tots estem junts en això; que tots formem part d’una unitat i que allò que fem, en realitat, sempre ens ho fem a nosaltres mateixos... com si es tractés d’un ésser immens i cadascun de nosaltres fóssim les seves petites cèl·lules. I aquesta és veritablement la nostra gran tasca! Prendre consciència d’això és l’objectiu final de tot ésser humà i malgrat que això ara ens pugui semblar més difícil que acabar amb l’atur d’un dia per l’altre, triguem més o triguem menys algun dia hi arribarem.


10 comentaris:

  1. Dolors, gràcies, gràcies, gràcies!! m'encanten tots els teus articles... i aquest m'ha conmogut. L'enllaço directament amb la llei de l'atracció, però tu ho expliques amb molta claredat i practicitat.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies a tu Anna, i una abraçada!

    ResponElimina
  3. M'agrada molt el que escrius: fa pensar molt. En definitiva són coses de sentit comú que si les apliquéssim seríem molt més feliços.
    Gràcies per les teves reflexions.

    Lídia

    ResponElimina
  4. Ja es diu allò de "el sentit comú és el menys comú de tots els sentits" =) però afortunadament poc a poquet anem prenent consciència. Moltes gràcies per les teves paraules!

    ResponElimina
  5. com podem solentar el nostre malestar intern? perque ens fem mal a nosaltres mateixos? perquè no fem o som sentit comú?... em limita saber i em fa sentir malament saber que no m'estimo prou que no em valoro prou que no em perdono...
    sembla que sentir la consciència em queda relegat a petits espais del dia dia,i l'inconsciència em prend perquè aixi m'hi han educat!
    és un alè els teus escrits per la meva consciència,
    una abraçada.

    ResponElimina
  6. Gràcies per les teves paraules. El que et passa ens passa a molts... però aquests petits moments de consciència són els que ens donen forces per seguir endavant! Tot és com ha de ser en el nostre camí d'aprenentatge. Si ja tinguéssim consciència plena no caldria que fossim aquí. Tot arribarà en el seu moment. Una abraçada també per tu!

    ResponElimina
  7. Dolors, fa poc que t'he descobert i que et segueixo. M'agrada el que escrius per tot el que em fa rumiar, i em sembla que això és realment el que és important, pensar més enllà. No em semblaria bé no donar-te'n les gràcies, així que gràcies!

    ResponElimina
  8. Moltes gràcies a tu pel teu agraïment!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon dia Dolors
      Com sempre els teus articles ens fan pensar, que de vegades penso que amb la societat que vivint ja no hi ha temps ni per aixo.
      Jo crec que les persones intentem cada dia aplicar el respecta, la valoracio, la acceptacio, la confiança i la cura, simplement per un tema de convivencia i alhora perque es el que volem per nosaltres mateixos.

      Pero el perdo, aixo es un altre cosa, perdonar-se a un mateix es la feina mes gran que hi ha, ja que podem perdonar els altres, pero a nosaltres ja es un altre tema.
      Tot i sent una persona que no em pren les coses personalment, i aixo em fa ser bastant lliure, hi han vegades que em veig obligada a posar limits, no perque no hagi perdonat a la persona que m´ ha fet "mal" simplement perque quan es reiteratiu, algu te que posar punt i final perque no faci mal a ningu mes. Tot i que crec amb la dita que ningu no causa dolor a menys que ell mateix no estigui patint.
      Hi han vegades que tens que separar-te de la relacio perque hi han persones que no reben el senyal de m´ estas fent mal.
      I crec que es perque no s´ adonen que estan fent aquest mal, pero aixo es un tema de maduracio de la persona i nomes ho cura el temps.
      Jo en aquesta vida m´ he separat poques vegades de qui m´ envolta pero de vegades ha estat necesari per mantenir el meu jo propi el que soc.
      Gracies un altre cop.
      Elena.

      Elimina
    2. Hola Elena,

      I tant que és necessari posar límits! Perdonar algú no vol dir necessàriament que hagi de seguir formant part de la nostra vida. Mantenir relacions que ens fan mal és anar en contra de nosaltres mateixos. Clar que hem d'estimar incondicionalment i acceptar l'altre tal i com és, però primer ho hem de fer amb nosaltres, perquè permetre de l'altre segons quines coses és no estar-nos respectant, i per tant, no estimar-nos.

      De vegades és difícil, i dolorós, però tens tota la raó en el que dius.

      Moltes gràcies per escriure i compartir. Una abraçada!

      Elimina

M'encantaria conèixer la teva opinió! Anima't a escriure!
¡Me encantaría conocer tu opinión ¡Anímate a escribir!