Suspenen els alumnes o suspèn el sistema?

S'han escrit moltes pàgines sobre el fracàs escolar. Experts en educació, psicologia, pedagogia, etc. han donat ja centenars d'explicacions a les seves causes, per la qual cosa no repetiré ni qüestionaré el que ja s'ha dit. És evident que, malgrat els esforços de pares i mestres, aquest problema sembla no solament no millorar sinó que empitjora any rere any. Això no obstant, el terme "fracàs escolar" sol aplicar-se exclusivament al fet de no obtenir el títol acadèmic mínim obligatori d'un sistema educatiu, quan personalment crec que abarca molt més que això... Com anomenem llavors al desinterès creixent que mostren els nens i nenes per aprendre? No és un fracàs que al cap d'uns mesos, setmanes o fins i tot dies d'haver superat un examen els alumnes ja hagin oblidat el que aparentment ja havien après? Per què els resulta tan feixuc haver de fer els deures i estudiar?

Fixa't en una cosa: l'interès per aprendre és una cosa innata en l'ésser humà, o no és cert que tots els nens i nenes de 3-4 anys es passen el dia preguntant "per què"? Senten una gran curiositat per tot el que els envolta i volen saber-ho tot! Cada dia descobreixen coses noves sobre les que preguntar i assetgen als adults amb un interrogatori interminable que a més d'un li acaba fent perdre la paciència i respondre amb el poc efectiu "perquè és així!". A més, poden passar-se hores concentrats en una activitat que els agradi i aprendre el funcionament d'un joc en un tres i no res.

Un cop superada aquesta etapa i durant els primers anys d'escola, al marge dels casos amb veritables problemes d'aprenentatge deguts a causes físiques, psicològiques o emocionals, els nens i nenes en general no solen donar gaires mostres de desinterès per aprendre. La majoria fins i tot s'alegra d'adquirir nous coneixements, tot i que personalment crec que de vegades això es deu a un motiu que ja no té gaire a veure amb la curiositat... Quan comencen la primària se'ls diu "Ui, ara aniràs al cole de grans!" i és clar, per a ser gran s'ha d'aprendre a llegir, a escriure i a sumar, de manera que malgrat que no a tots els sembli una cosa interessant, hi posen tot l'esforç que poden per fer allò que els convertirà en "nens i nenes grans". De tota manera, crec que encara que no se'ls ensenyés aquestes matèries a una edat determinada tots ells acabarien desitjant aprendre-les, cadascun al seu moment, quan veritablement despertessin el seu interès pel motiu que fos i segurament les aprendrien més de pressa.

A mesura que creixen i més o menys ja disposen de la informació que necessiten pel que fa el seu entorn més proper, el seu interès comença a concentrar-se en les coses que els agraden, els diverteixen o els atrauen, així que poc a poc comencen a aparèixer més signes de manca d'atenció a classe i d'indiferència per alguns temes (evidentment segueixen amb més predisposició aquells que sí els interessen). A més, això coincideix precisament amb l'augment d'assignatures, deures i examens, cosa que no fa sinó empitjorar les coses.

Durant els primers cursos de primària l'escola no és només un lloc al que van a aprendre sinó un espai on juguen amb els amics i es fan excursions i activitats divertides, de manera que "el pes de l'obligació" encara no l'aprecien gaire. Més endavant, quan les coses comencen a complicar-se, això d'anar al cole ja deixa de ser tan agradable. Quan finalment arriben a l'institut és obvi que el desinterès domina per complert i si es presta atenció a classe, es fan els cada cop més nombrosos deures i s'estudia és exclusivament per obligació, perquè ja han assumit allò de que "per ser alguna cosa a la vida s'ha d'estudiar i treure bones notes o, al menys, aprovar".

Sí, clar, és que han d'assolir uns coneixements mínims per poder moure's a la vida... però qui ha decidit quins són aquests mínims i per què? Els servirà d'alguna cosa aprendre a fer derivades, formulació química o en quin any va morir Lluís XVI si no es volen dedicar a ser matemàtics, químics o historiadors? Avui dia, en l'era de la informació, en la que tots tenim a l'abast d'un "clic" qualsevol resposta a la pregunta més rebuscada sobre el tema que sigui, per què es pretén que els nens i joves dediquin tantes hores a memoritzar (que no aprendre) tantes coses que, a més, obliden ràpidament? Per què a tothom li ha d'interessar el mateix? És que tots som iguals? Si tots estem d'acord en que educar no és simplement ensenyar coneixements intel·lectuals, per què això és l'única cosa que finalment es valora?
  
Quants nens i nenes dotats de qualitats extraordinàries acaben creient-se inútils perquè senzillament no tenen la memòria necessària per "gravar" a la seva ment tota aquesta informació? En canvi, fixa't com alguns coneixen l'alineació de qualsevol equip de la lliga, cançons senceres dels seus cantants favorits, els noms d'una pila d'actors i actrius o que saben com moure's per Internet i fer anar qualsevol programa informàtic amb una facilitat sorprenent. És senzill: els interessa.

I està clar que el sol fet que una cosa t'interessi i capti la teva atenció ja fa que fins i tot sense esforç quedi gravada en la teva memòria. De tot el que llegeixes o mires a la tele, quines coses recordes? Doncs precisament les que t'interessen, perquè quan una cosa no capta la teva artenció senzillament tanques el llibre, canvies de canal o apagues el televisor. Tret que fem l'esforç de memoritzar una cosa que no ens interessa, la nostra ment no la reté, i tot i així, si no la mantenim "activa" l'acabem oblidant. Com esperem aleshores que quan s'acaben els estudis (si s'acaben) s'hagi assolit realment un coneixement veritable? L'única cosa que s'aconsegueix és un paper anomenat títol, que acredita que has aprovat uns exàmens.

Només aquells joves que no l'obtinguin i als que no afecti el que els diguin a casa o a l'escola (pocs) podran desenvolupar les seves capacitats creant potser negocis d'èxit sense més recursos que la seva creativitat i la seva capacitat de lluitar pel que desitgen. D'altres, per desgràcia, acabaran sentint-se uns fracassats, creient que només valen "pel que surti", acceptant feines (amb sort) per un sou ridícul i sense perspectives. Com esperem que es sentin feliços i amb autoestima?

Però clar, com es canvia tot plegat? És que s'ha de deixar d'ensenyar la majoria de coses? Doncs mira, en la meva opinió i arriscant-me a que pensis que exagero (o que estic com una cabra), l'única cosa que jo ensenyaria a TOTS els nens i nenes per poder "funcionar" en la vida seria a llegir, a esciure i les quatre operacions bàsiques de matemàtiques, i com he dit abans, potser quan ells mateixos ho demanessin. I la resta... depèn. En funció de les coses que els interessessin, cadascun descobriria quines coses necessita aprendre. Per exemple, si a una nena li agradessin les plantes, s'interessaria per saber-ne coses, com la seva estructura, el seu creixement, la seva distribució geogràfica, els seus usos, etc., i això la portaria a aprendre coses d'altres matèries, com geografia o fins i tot a descobrir conceptes de química que, d'una altra manera, potser mai li interessarien. Aniria aprenent diferents matèries a mesura que les necessités i podria acabar sent una biòloga excepcional que estimés la seva feina i es sentís realitzada.

Queda clar que ara mateix això és una utopia i que tal i com estan les coses és gairebé impossible imaginar una atenció d'aquesta mena a les aules, més encara amb els problemes que s'estan vivint actualment en la comunitat educativa. Segurament resultaria molt difícil desenvolupar un sistema en el que es poguesin fer les coses d'aquesta manera, però al cap i a la fi ja existeixen escoles que han adoptat sistemes alternatius que promouen l'autonomia, la iniciativa, la independència i la capacitat d'escollir de l'alumne/a. Molta gent és conscient de que les coses no funcionen i, francament, el fracàs del sistema educatiu és només una part d'un gran fracàs general: fracàs del sistema econòmic, fracàs del sistema polític, fracàs del sistema sanitari, fracàs del sistema social... Sembla que tot s'enfonsi com un castell de cartes i que ningú sàpiga com canviar les coses. Això no obstant, el més important és que el fet d'adonar-se de que una cosa no funciona ja determina el desig de voler-ho canviar. per difícil que ens sembli poder modificar una cosa tan "gran" com un sistema educatiu, potser ens ajudin les paraules de Gandhi: "sigues tu mateix el canvi que vols veure en el món".

Potser l'única cosa que podem fer ara és començar a valorar els nens i nenes a l'escola veritablement pel que són, no pels resultats que obtenen i animar-los sempre a seguir endavant encara que no aconsegueixin aprovar; dir-los a tots i totes que comprenem el seu desinterès per determinades assignatures, pels deures i els exàmens, però que ara les coses són així i que poden trigar molt a canviar; recolzar-los i reforçar la seva confiança en ells mateixos recalcant-los que, tant si aconsegueixen un títoll acadèmic com si no, posseeixen molts valors que poden utilitzar per desenvolupar una feina autònoma amb imaginació i creativitat, que sens dubte els pot aportar el "títol no oficial" de "realització personal".  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

M'encantaria conèixer la teva opinió! Anima't a escriure!
¡Me encantaría conocer tu opinión ¡Anímate a escribir!