Aprendre a perdonar

Una de les coses que més li ha costat aprendre a la meva filla gran és demanar perdó. La primera vegada que se’m va acostar i em va dir: “Mama, sento tot allò que t’he dit abans” vaig sentir una gran alegria, ja que allò significava que per fi havia pres consciència de que les seves paraules i les seves accions podien fer mal a terceres persones.

Per què hi ha gent a qui li costa tant dir “perdó”? Suposo que deu ser perquè això implica reconèixer els propis errors, reconèixer que s’ha fet mal, i a ningú li agrada veure les parts “fosques” d’un mateix.

Sí que és veritat que si mirem les coses des del punt de vista espiritual res ni ningú ens pot fer mal si nosaltres no ho permetem. Tot el que ens envolta, totes les experiències que vivim, són un reflex de nosaltres mateixos, de manera que quan ens sentim ferits per les paraules o les accions d’algú, el que ens fa mal en realitat és que aquella persona ens està posant al davant alguna cosa que nosaltres pensem o sentim sobre nosaltres mateixos.

Quan la teva parella t’abandona, una de les primeres coses que sents és una gran pèrdua d’autoestima. El fet que et deixin fa que sentis que no eres prou bo o bona, que no eres suficient, que t’ha deixat per trobar algú “millor” que tu... Però en realitat, aquesta sensació ja la tenies abans que et deixés! Quan algú et critica, no són les seves paraules les que et fan mal, sinó les moltes vegades que tu t’has criticat a tu mateix o mateixa! Quan un amic o una amiga et traeix, el teu dolor no és per la seva traïció, sinó perquè sents que has estat massa innocent en confiar-hi, que hauries d’haver estat capaç d’adonar-te que aquella persona no era el que imaginaves... i t’ho recrimines!

És precisament per tot això pel que és tan important aprendre, d’una banda, a demanar perdó i, de l’altra, a perdonar... Quan demanem perdó a una altra persona, en el fons ens estem demanant perdó a nosaltres mateixos per no ser perfectes. Estem acceptant que de vegades ens equivoquem i, alhora, que hi ha parts de nosaltres que no ens agraden. I reconèixer aquestes parts “fosques” i la nostra “imperfecció” humana, és el primer pas per acceptar-nos plenament.

En la meva opinió, i lluny del que opinen la majoria de psicòlegs, psiquiatres, filòsofs, etc., no crec que sentir-se culpable sigui “dolent”. El fet de reconèixer que som “culpables” d’una cosa és el que ens permet arribar a un punt en què som capaços de canviar. Arrossegar sentiments de culpa per fets del passat i delectar-se recordant una vegada i una altra que un dia vam fer mal a algú només aporta dolor, però si som capaços de fer un pas més enllà, la pròpia culpa provocarà un canvi en nosaltres mateixos que permetrà que aprenguem de l’experiència i no la tornem a repetir.

I així, quan demanem perdó, al mateix temps som nosaltres qui perdonem... ens perdonem per haver fet mal a l’altre i per haver-nos fallat a nosaltres mateixos.

Però no sempre és fàcil perdonar. Dir “Et perdono” no té cap valor si no es sent en el cor. I aquesta és la part que més costa...

Perdonar no vol dir estar d’acord amb el que l’altre ha fet. No significa aprovar la seva conducta. No implica canviar la pròpia forma de pensar. No representa deixar de banda les teves creences. Perdonar és ser capaç de posar-te a la seva pell i entendre que el que aquesta persona va fer en aquell moment va ser l’única cosa que el seu coneixement i la seva consciència li van permetre... No en sabia més! Si haguessis estat en el seu lloc, havent viscut la seva vida i havent passat per les seves experiències, segurament tu també haguessis actuat de la mateixa manera!

En el fons, per perdonar hem de deixar de jutjar... i potser això és en realitat el que més ens costa. I no només a les altres persones i a les situacions en què ens trobem, sinó sobre tot a nosaltres mateixos. Acceptar plenament la nostra humanitat, la nostra imperfecció, fa que siguem capaços d’acceptar la humanitat i la imperfecció dels altres, i només això és el que ens permetrà perdonar; perdonar-los i perdonar-nos.

Crec que la manca d’amor és l’autèntica font de tot el dolor. Creiem que estimem, però contínuament ens trobem davant de situacions que posen de manifest que el nostre amor no és incondicional. Estimar incondicionalment, “sense condicions”, és estimar-te com ets, amb totes les teves parts, t’agradin o no... i estimar els altres de la mateixa manera. I si ets capaç d’això també ho seràs de perdonar.

La meva filla ha fet un gran pas. La conec i sé que li costa molt acceptar la seva imperfecció. Té molta por de fallar, de no ser perfecta, i això li causa una angoixa que ella encara no és capaç de reconèixer. I per molt que em dolgui, les seves pors són les meves pròpies, les que jo li vaig transmetre en el mateix moment en què va començar a gestar-se a dins meu... Totes dues estem aprenent. A mi m’ha costat molts anys acceptar certes parts de mi mateixa, i encara em queda feina per fer. Gràcies a ella i a la meva filla petita m’he adonat de moltes coses de mi mateixa que no era capaç de veure. Són dues mestres meravelloses que tenen tantes coses a ensenyar-me com jo a elles... i per això i per tot l’amor que compartim, els dono les gràcies per acompanyar-me en aquesta aventura que és la vida AQUÍ i ARA.

Una abraçada màgica!

5 comentaris:

  1. M'agradat molt, mi he sentit identificat, soc una persona introvertida i amb molta por de fer les coses malament. Crec que si puc creure una mica mes
    amb mi mateix pot ser hem podré perdonar a mi mateix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Josep Anton! Moltes gràcies per compartir el que sents tan obertament. Crec que la majoria dels humans tenim por de fer les coses malament. Alguns ho manifestem sent introvertits i d'altres, precisament, sent molt extrovertits per demostrar una seguretat que molts cops no és real. Ens han ensenyat que no és bo cometre errors i per això ens jutgem constantment quan ens equivoquem, sobre tot quan fem mal a terceres persones. "Desaprendre" costa més que aprendre, sobre tot quan som adults, però sigui com sigui, l'important és que ens n'adonem i en siguem conscients. Una abraçada!

      Elimina
  2. Hola Dolors, com sempre has donat en el clau, ens passem la vida buscant el perdo dels altres i no som capaços ni de perdonar-nos nosaltres mateixos, i es que quant ens fan mal no pasem de la primera part de sentenciar-nos i com que ja esta tot dit ens queda un sentiment de malestar que no ens deixa veure les coses amb objectivitat ni avançar. Ara per ara el meu fill esta en un proces de perdonar i estic vivint-lo com si fos jo mateixa, ell esta aprenent pero jo mes, com es la seva primera vegada, l´ hi esta costant. gracies per l´ article que m´ ajudat molt.
    De totes maneres vaig llegir en algun lloc que l´ altre persona t´ havia d´ acceptar el perdo, suposo que

    ResponElimina
  3. perque el problema quedi realment solventat i tothom es senti amb pau per poder seguir la relacio sense rencunia.
    Disculpa pero es que s´ha quedat a mitjes.
    Una abraçada.

    Elena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per escriure'm Elena. M'alegro molt que t'hagi ajudat l'article. En realitat, que l'altre ens perdoni o no no ens afecta a nosaltres, sinó a ell. Demanar perdó és un acte d'humilitat que significa que ens hem adonat que amb les nostres paraules o fets hem ferit algú; això ens permet adonar-nos que hem comès un error i podem aprendre'n per no tornar-lo a repetir. Quan som nosaltres els qui perdonem, estem fent un acte d'amor en el que reconeixem que tothom comet errors de la mateixa manera que fem nosaltres, i la pau que això ens aporta ens beneficia personalment. Si algú no ens perdona quan li hem demanat, és ell qui arrossega el dolor i el més perjudicat, ja que això no li permetrà alliberar-se plenament del que ha passat. I com tot en la vida, quant més practiquem, millor ens surt! L'enhorabona al teu fill =).

      Elimina

M'encantaria conèixer la teva opinió! Anima't a escriure!
¡Me encantaría conocer tu opinión ¡Anímate a escribir!